(Un nou descobriment sobre l’evolució del DNA)

Un equip internacional d’investigadors liderat per Eduard Torrents de l’Intitut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), ubicat al Parc Científic de Barcelona, i Britt-Marie Sjöberg del Departament de Biologia Molecular i Genòmica Funcional de la Universitat d’Estocolm, en col·laboració amb científics de la Universitat de Western Ontario de Canadà, ha descobert com la síntesi d’algunes molècules precursores del DNA podria haver-se desenvolupat al llarg de l’evolució.

El treball, que s’ha publicat a l’edició electrònica de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), es basa en l’estudi de l’enzim responsable de la síntesi d’aquestes molècules en un virus bacterià.

Read more…

Els precursors de DNA (els desoxiribonucleòtids) es troben entre les molècules més antigues de la Terra i l’enzim responsable de la seva producció estava present en els primers éssers vius que van aparèixer en el nostre planeta ara fa més de 3.500 milions d’anys. Aquest enzim, anomenat RNR (ribonucleotidil reductasa) és essencial per a tots els organismes vius i una diana important per a fàrmacs indicats contra el càncer i infeccions tant bacterianes com parasitàries o víriques. La recerca que han dut a terme els investigadors de l’IBEC i de la Universitat d’Estocolm és clau per entendre com les RNR s’han desenvolupat al llarg de l’evolució.

Segons explica Eduard Torrents, investigador de l’IBEC, “vam descobrir un virus en el què un DNA forani interferia en la funció del gen que sintetitza per la RNR. Lo habitual és que aquest fet deixés inactiu el gen però, sorprenentment, vam comprovar que gràcies a la capacitat que té el virus per sintetitzar els seus propis precursors de DNA, aquest microorganisme podia també recuperar per si mateix la funció que duu a terme aquest enzim”. Malgrat la inserció d’aquest gen enmig del centre actiu de l’enzim, aquest és actiu ja que s’ensamblen les dues peces. Aquest fet “demostra l’enorme plasticitat del DNA i ajuda a entendre com l’evolució s’ha desenvolupat des dels organismes unicel·lulars fins a l’enorme biodiversitat existent actualment”, apunta Britt-Marie Sjöberg, del Departament de Biologia Molecular i Genòmica Funcional de la Universitat d’Estocolm.

“Aquesta investigació és de gran interès per continuar estudiant l’origen d’aquest enzim al ser un dels més antics des del punt de vista evolutiu i que es troben en qualsevol tipus d’organisme viu a la terra. A més, obre una via a la possibilitat de desenvolupar noves molècules que puguin inhibir la seva funció en cèl·lules tumorals, infeccions parasitàries o malalties infeccioses”, conclou l’Eduard Torrents, de l’IBEC.